La Basílica de Lledó i el socialisme fanàtic

Autor: Vicent Francesc Sales Mateu, diputado provincial y concejal del Ayuntamiento de Castellón

El grup municipal socialista a l’Ajuntament de Castelló va dur al Plenari del passat mes de setembre una moció per eliminar el lloc de treball del capellà de la Basílica de Lledó. Els socialistes consideren la nòmina de mossèn Josep Miquel Francès inapropiada en un “Estat Laic” i que esta ha de ser costejada per l’Església, no per l’Ajuntament.

És terriblement esgotador haver de defensar les obvietats, sobretot quan tot un grup municipal no sap encara que Espanya no és un “Estat Laic”, sinó un “Estat aconfessional”; o quan es desconeix la història de la ciutat que diuen voler dirigir; o més encara quan no tenen ni la més “repajolera idea” de les accions polítiques dutes a terme pels dirigents dels seu propi partit quan han tingut responsabilitats públiques municipals.

Començarem per la última. Si als socialistes de Castelló els hi sembla malament la nòmina del capellà de Lledó, que li ho pregunten al seu Secretari General Local, Daniel Gozalbo, que sent Alcalde de la ciutat i terme de Castelló va establir per al prior de Lledó una nòmina de 166.000 pessetes de l’any 1988, que són exactament els 1.000€ de 2013 que percep l’actual Prior. Això sí, són molt més diners aquells del 88 que estos de 2013.

Anem per la segona. Si els socialistes creuen que la nòmina del capellà de Lledó ha de ser pagada per l’Església i no per l’Ajuntament, que estudien una mica d’història. Només una miqueta. Perquè la propietat i tutorització de l’Ajuntament de Castelló sobre l’antic Ermitori de Lledó, es remunta als temps de la Conquesta. Fins al punt que els “jurats” de la Vila de Castelló (càrrec semblant a l’actual de regidor), l’any 1405 van lluitar contra la Cartoixa de Valdecrist de forma enèrgica per mantenir la posició de les autoritats de la Vila: l’administració de l’Església de Santa Maria del Lledó era incumbència exclusiva del municipi, davant dels intents dels monjos de portar a efecte una Bula del Papa Benet XIII, el Papa Luna, d’establir un pagament feudal a favor dels monjos de Valdecrist.

Des d’aleshores fins els nostres dies, sempre ha estat el Consell Municipal de la ciutat de Castelló el que s’ha fet càrrec de tot el que afectava a l’Ermitori de la Patrona de la ciutat. Fins i tot durant la I i la II República, els regidors municipals van considerar que l’Ajuntament de Castelló tenia l’històric dret d’iniciativa i per tant devia costejar les despeses del Santuari, ostentar el càrrec de regidor-procurador de Lledó i sufragar la despesa del prior del Santuari.

Per tant si Amparo Marco i companyia volen carregar-se més de set-cents anys d’història i tradicions, que li ho expliquen als veïns de la ciutat el pròxim mes de maig durant les Festes Patronals, a les quals suposa que no tindran l’agosarament d’acudir en processó amb medalla, banda i faixí.

Però el que més em sorprèn d’uns càrrecs públics és que a estes alçades encara confonguen “Estat laic” amb “Estat aconfessional”. La laïcitat i l’aconfessionalitat coincideixen en el no reconeixement d’una Església com oficial de l’Estat i en l’admissió recíproca d’àmbits autònoms d’actuació. Però se separen un de l’altre en quant en un sistema laic no es reconeixen relacions de cooperació entre Església i Estat que, en canvi, si tenen cobertura constitucional en un sistema aconfessional.

Els socialistes i l’esquerra en general quan parlen de laïcisme desconeixen per complet el concepte de laïcitat oberta i tranqui-la on cadascú puga viure les seues creences i participar en la construcció de la societat democràtica. El laïcisme dels socialistes en canvi, no sols no és neutral davant la religió, com li correspondria a un estat aconfessional, sinó que ha mostrat la seua bel•ligerància reiteradament presa d’un anticlericalisme rabiós i fanàtic, impropi d’una societat civilitzada i més propi de l’esquerra “come-curas” del segle XIX.

L’intent d’arraconar la religió de l’esfera pública com pretenen els socialistes, obstaculitza el procés de convivència, que no pot ser fruït del que Ulrich Beck denomina el principi negatiu del “o açò o allò altre” sinó del principi positiu del “no sols això, sinó també allò altre”.

Deia el pensador francès Tocqueville en “la democràcia en Amèrica” que “quan hi ha gent que ataca les creences religioses, ho fa seguint les seues passions, i no els seus interessos. És el despotisme qui pot prescindir de la fe, però no la llibertat”. Boniques paraules, però difícils d’entendre per al socialisme, tradicional enemic de la llibertat i de les societats obertes.

Opiniones	Deja tu Opinión
No existen opiniones para este elemento.

Arriba Opinión Enviar a un amigo Volver Atrás