Enveja democràtica!

Autor: Vicent Francesc Sales Mateu, diputado provincial y concejal del Ayuntamiento de Castellón

El passat dijous 29 d’agost, el Parlament britànic va refusar la moció del primer ministre David Cameron, que proposava una intervenció militar “legal i proporcionada” en Síria.

Van ser 285 vots en contra, davant de 272 vots a favor. L’oposició del Partit Laborista, que ja havia manifestat la seua negativa a la intervenció militar, va ser decisiva, però no determinant. Els vots determinants van ser curiosament els de la coalició de govern, els d’alguns liberals i conservadors que sostenen al govern del premier anglès.

Una vegada encaixada la derrota, Cameron va donar per entès el missatge: “Em queda clar que el Parlament, reflectint la voluntat popular, no vol vore a l’Exèrcit britànic en acció. Ho entenc i actuaré en conseqüència”.

Quina enveja democràtica!

No perquè els parlamentaris britànics votaren a favor o en contra de la intervenció en Síria. Això em resulta irrellevant en este article. De fet ja vaig expressar la meua opinió la setmana passada.

La lliçó que ens ha obsequiat el Parlament britànic és que entre els interessos del poder i els dels seus representats, un grup de parlamentaris va triar defensar el criteri autònom de la seua pròpia consciència o la d’aquells que els havien elegit democràticament.

Valorar la importància de la representació política en una democràcia representativa, te una enorme transcendència. Però la capacitat de representació ha de vindre donada pel seu paper com a vertadera garantia de control polític i de rendició de comptes amb els electors.

Com diu el professor Enrique Cebriàn, la democràcia representativa te una virtut eminentment operativa. La representació és el mecanisme que permet crear la voluntat popular. Tan sols si hi ha representació política, pot afirmar-se amb claredat hobbesiana, que hi ha Estat.

De fet, sense representació no existeix unitat política, ja que esta és creada a través del sufragi com a expressió de les distintes opinions i interessos socials, a través dels partits polítics i que permet un control dels representants i la possibilitat de rendir comptes.

Però és evident que hi ha deficiències en el control polític i en la rendició de comptes, la qual cosa fa necessari incidir en la necessitat de majors controls interelectorals i de mecanismes més efectius d’exigència de responsabilitat.

Màxim quan és conegut el paper protagonista dels partits polítics, a través dels seus grups parlamentaris, en la pròpia vida parlamentària.

Però clar, els diputats britànics saben que no li deuen el seu lloc tant a l’aparell del partit com als seus votants. Saben de primera mà, perquè estan en contacte amb els seus districtes electorals –molts d’ells xicotets i d’elecció unipersonal- que no poden repetir les errades d’Iraq i estan dispostos a enfrontar-se al seu propi partit, però no als seus electors.

Esta tradició tan anglesa i americana –observen les negociacions que està duent a terme el president Obama per intentar tindre recolzament parlamentari en un hipotètic atac a Síria- està molt allunyada de la realitat parlamentària espanyola, francesa, italiana o alemanya.

Al Congrés espanyol alguns diputats semblen tenir una “canongia” de quatre anys, en els quals poden no desenvolupar cap paper rellevant en la vida de les Càmeres i no tindre un especial contacte amb els ciutadans de la seua circumscripció electoral (si és que és la mateixa sempre i no porten quatre legislatures fent la “Vuelta Ciclista a España” en quatre províncies diferents).

Sols així s’explica que una diputada de primer nivell com Carme Chacón, que no està disposta a abandonar la política, haja acabat farta de “pelar la pava” en el Congrés i ha pres la decisió de canviar d’aires.

Crec sincerament que el Govern de Rajoy, que s’ha mostrat com el govern més reformista de tota la democràcia, està en condicions de plantejar una revisió de la llei de partits i de la llei electoral, que puguen permetre donar un nou impuls democràtic, posant sobre la taula dos qüestions fonamentals en un sistema representatiu: a qui es representa i quins són els canals de comunicació amb el representat. Seria una qüestió apassionant.

Mentre, alguns seguirem sentint enveja.

Opiniones	Deja tu Opinión
No existen opiniones para este elemento.

Arriba Opinión Enviar a un amigo Volver Atrás