Penélope i l’Escola Pública

Autor: Vicent Francesc Sales Mateu, diputado de Promoción Económica de la Diputación de Castellón y concejal de Cultura del Ayto. de Castellón

Sincerament tractant-se d’Educació que saben vostés que és la meua professió i pel respecte que els tinc als meus companys docents, m’agradaria no tant encendre el debat i si encetar-lo amb tota la tranquilitat possible.

Que els docents tenim sensibilitats diferents en moltes qüestions és evident, perquè per això molts de nosaltres militem en diferents grups polítics o sindicals, però estic segur que possiblement coincidim en moltes més coses de les que podria semblar.

Des de la Transició, l’arquitectura educativa espanyola ha estat d’inspiració socialdemócrata: la LODE de 1985, la LOGSE de 1990 i la LOGSE de 2006, totes s’han desenvolupat sota governs socialistes. De fet la LOCE de 2002, llei feta amb un govern popular, mai va arribar a implantar-se perquè amb l’arribada de Zapatero al poder al març de 2004, es van modificar els Reials Decrets d’implantació.

Com també passa amb altres elements arrelats a l’ordre social, qualsevol intent d’alteració d’este “statu quo” ideològic socialdemòcrata, és presentat pel pensament hegemònic com una involució o una contrarreforma. La criminalització del ministre Wert no és casual, ni nova. És la mateixa que va patir Pilar del Castillo, la ministra d’Educació que a les acaballes del govern d’Aznar va haver de patir el clima propagandístic demoledor de la manca de consens previ a la liquidació de la LOCE, en quan es va produir un canvi de majoria política.

La manca de consens és l’eufemisme on s’amaga sempre l’esquerra per oposar-se a tot allò que contradiga els seus principis doctrinals. És simplement un concepte patrimonial de l’ordre social (i també de l’educació), que no admet alternatives.

Per això, quan es diu des de l’esquerra que l’escola pública està patint la major retallada de la història, obviant l’insostenible context econòmic en que ens trobem; o quan s’acusa d’intent d’extermini de les llengües de l’Estat per una errònia concepció del trilingüisme, no estem sino davant d’una resistència ideològica numantina que esdevé un conjunt d’arbres que finalment no ens deixen vore el bosc.

El problema és que esta rocosa resistència, este No passaran! postmodern, topa de morros amb la realitat implacable dels Informes PISA any rere any.  

La necessitat d’una reforma del sistema educatiu és palmària, sobretot quan més del 55% dels nostres joves estan desocupats i tenim els pitjors indicadors de fracàs escolar possibles.

Hem de esforçar-nos en millorar la qualitat de la nostra educació! Sense cap dubte! Tots els esforços seran pocs. Ens juguem el nostre futur, especialment el dels nostres joves.

Jo ja sé que la qüestió educativa és un debat apasionat i calent, però crec que caldria fer entre tots una reflexió profunda, seriosa i rigorosa i no carregar les nostres motxilles amb les nostres veritats i sí ser capaços de desfer-nos de les nostres mentides, dels nostres prejudicis, per tal d’arribar a punts d’encontre i de consens que ens servisquen per millorar el nostre sistema educatiu, els seus resultats, la seua millor inserció en la realitat socioeconòmica, que farà que siguem un país més competitiu i més pròsper.

Si som capaços tots els grups polítics, ho torne a dir tots, de fer eixe esforç, estic segur que el debat valdrà la pena, si no, l’únic que caldrà esperar és quan de temps de vigència tindrà la nova llei, que no serà altre que el temps de govern del Partit Popular.

El pacte educatiu a Espanya és senzillament imprescindible. Ja està bé de “teixir i desteixir” com si forem una Penélope qualsevol. Odiseu ja no arribarà a Ítaca. Abans marxarem tots a Alemanya.

Opiniones	Deja tu Opinión
No existen opiniones para este elemento.

Arriba Opinión Enviar a un amigo Volver Atrás